20 abr. El llibre de l’esperança
La infatigable etòloga i activista de la natura Jane Goodall acaba de publicar El libro de la esperanza, una conversa inspiradora amb Douglas Abrams, en què, a més de repassar el que ha estat tota una vida dedicada a conèixer i defensar el món natural, que en definitiva és el nostre, reclama fermament mantenir viva l’esperança en el futur del planeta i de la humanitat, i això per quatre raons: l’intel·lecte humà, la resiliència de la natura, la força del jovent i l’indomable esperit dels homes. Que aquesta dona sorprenent, gairebé nonagenària, doctora a Cambridge i honoris causa a més de quaranta universitats, mantingui intactes les seves raons per a l’optimisme hauria de fer reflexionar a tant xerraire malastruc i adolescents histèrics que no paren de publicar i republicar llibrots variats augurant l’arribada imminent de l’apocalipsi i la degradació moral de l’espècie humana.
L’intel·lecte humà. S’ha de reconèixer que, en plena guerra a Europa i just quan comencem a superar una pandèmia que s’ha endut milions de persones, defensar els èxits de l’ Homo sapiens sapiens com a espècie té la seva audàcia. Però la veritat és que el que ens distingeix de la resta dels grans simis és que, just darrere del front, el nostre cervell desenvolupa com ningú habilitats per al llenguatge, la definició d’objectius i l’esperança, que no és sinó la convicció íntima que els teus actes serveixen d’alguna cosa. És innegable que sempre n’hi haurà que faran servir el cap per envestir i no per pensar. Tan cert com que molts d’altres faran del seu ésser racional i raonable, una manera d’anar per la vida, escoltant per entendre i no tan sols per replicar, disposats a aprendre dels encerts i els errors dels que els han precedit, a admirar-los i compadir-los.
La resiliència de la natura. Goodall evoca l’arbre que va sobreviure a la bomba atòmica que va devastar Nagasaki, al Japó, avui tan objecte de culte per als japonesos com ho és per als novaiorquesos una perera salvada de la runa després de l’atemptat de l’11-S i que presideix la zona zero, a Manhattan. Dels meus anys d’alcalde a Figueres, recordo amb una tristesa incommensurable l’incendi devastador el 22 de juliol del 2012 i l’ancià que va morir d’un infart als meus peus, exhaust intentant salvar de les flames el jardí de casa seva, amb el que sempre havia somiat poder passar la resta dels seus dies quan es jubilés. Recordo aquelles hores amargues, amb mig Empordà calcinat, però també com poques setmanes després miraculosament la vida es va obrir camí de nou: primer van ser uns vulgars canyars, després les alzines i els roures que, tot i negres com el carbó, van rebrotar orgullosos. Perquè certament el temps no ho cura tot, però aconsegueix que t’hi acostumis i t’hi adaptis.
La força del jovent. Fa pocs dies vaig rebre l’amable invitació de Tomàs Güell per assistir a la fundació de Liderem, una associació de joves que, sense ànim de lucre ni militància partidista, pretenen influir en la cosa pública per recuperar l’hegemonia de la cultura de l’esforç, la meritocràcia i la llibertat, però també de la responsabilitat. Si ara no és el moment d’actuar, quan ho serà? Si no som nosaltres els cridats a l’acció, qui ho és?, es van preguntar retòricament. Veig tant esqueller caïnita i tant panxut i ignorant al Parlament, que per contrast només em consola recordar aquells joves als Jesuïtes de Sarrià. Raons per a l’optimisme.
Finalment, l’indòmit esperit dels homes. La curiositat va matar el gat, és cert. Però ha portat els homes a la Lluna; ha descobert la vacuna de la covid en temps rècord i, tard o d’hora, posarà fi a la pitjor de les nostres malalties, que no és sinó la que es deriva del pas del temps, que ens empeny a envellir i morir. És la insubornable voluntat de viure la que ens aferra a la vida, fins i tot quan aquesta ens fa més mal. Perquè fins i tot la pèrdua més terrible reverbera l’ eco de com vam arribar a estimar.
Continuaria escrivint per a vostès –o potser hauria d’admetre que per a mi mateix– fins a l’última de les pàgines del diari si no fos perquè en Jane Goodall hi torno a trobar la millor i més definitiva de les recomanacions per continuar creient en la possibilitat d’una vida bona i plena. Em refereixo a la seva convicció que “l’efecte acumulatiu de milers d’accions ètiques contribuirà a salvar i millorar el nostre món per a les generacions venidores”. Ni més, ni menys. Amén.
Llegeix aquí l’article en la seva versió en castellà (https://www.lavanguardia.com/opinion/20220420/8207562/libro-esperanza.html)
