23 març El que és correcte o el que és bo?
Sembla ser que, vist l’irrefrenable expansionisme de l’Alemanya nazi, el 1937 els serveis secrets francesos van plantejar al primer ministre Édouard Daladier la possibilitat d’ engegar-li un tret a Hitler. “No s’assassina el cap d’Estat d’un país veí”, diuen que va ser la resposta del polític francès. En vista del que ha passat després, que és conegut per tothom, més de 60 milions de morts, molts dels quals civils; una nòmina inacabable de ciutats històriques, com Roma, Nàpols, Palerm, Dresden, Hamburg, Berlín o Tòquio, totalment o parcialment arrasades per les bombes dels uns i dels altres; després de l’extermini sistemàtic i industrialitzat de jueus, gitanos i homosexuals, i desconcertats per la destrucció total d’ Hiroshima i Nagasaki, sembla inevitable tornar a pensar en Daladier i, més encara, interpel·lar-se un mateix sobre si sempre fer el que és correcte és millor que fer el que és bo. En defensa dels partidaris del primer, es pot argumentar que la reprovació moral de la seva rectitud només és possible a pilota passada, quan coneixem les conseqüències de la seva inacció, gràcies a la qual, tot sigui dit, un dels bàndols contendents es pot pretendre superior des del punt de vista ètic.
Però el cas és que per fer el correcte llavors, com per intentar fer-ho també ara atesa la invasió russa d’algunes de les seves antigues repúbliques soviètiques des dels noranta formalment independents, molts innocents hauran perdut la vida, la família i el patrimoni. En el moment d’escriure aquest article, primer dia de primavera, el Govern d’Ucraïna xifra en més de 13.000 els soldats russos morts, mentre que la propaganda oficial de Moscou emfatitza assenyalant poc més de 2.000 soldats ucraïnesos morts i evita parlar de morts entre civils. L’oficina de l’ONU per als drets humans ja té registrats més de 690 civils morts, gairebé un centenar menors d’edat. Això per no parlar de l’èxode massiu de ciutadans que intenten fugir de l’horror de la guerra i que algunes fonts ja xifren en gairebé tres milions. En aquest panorama dantesc, Kíiv acusa Moscou de perpetrar crims de guerra, mentre que el Govern rus afirma que són les autoritats ucraïneses les que fan servir la seva població com a escut.
I mentrestant, aquí a Espanya, el Govern de Pedro Sánchez ha optat per un perfil discret, totalment alineat amb el que es decideixi en el marc de la UE i de l’OTAN, com ha de ser. Les manifestacions espontànies clamant pel “no a la guerra” o fins i tot la incomoditat de Podem per formar part d’un Govern que ha enviat armes a Ucraïna han quedat fàcilment desacreditades d’un plegat, sense més dificultat. Algunes imatges han valgut més que mil paraules. I això que, com han advertit alguns tímidament, si tots sabem que finalment Ucraïna serà incapaç d’evitar la seva conquesta parcial, potser com menys hagués durat la guerra millor per a tothom. Fins i tot hauria valgut més que no hagués arribat a començar. Menys armes, menys morts i menys bombardejos. Orgull nacional i valors fonamentals danyats, certament, però de vegades el realisme polític salva vides i l’idealisme les envia al fossat. Perquè sembla evident que a Occident ningú no apostarà per la mundialització del conflicte, ni tan sols per l’extensió temporal de les conseqüències econòmiques negatives que comporta.
Així les coses, com més ràpidament assumim que determinats països seguiran molts anys sota la influència russa, millor per a tothom. Perquè el millor és enemic del que és bo. I si no, que els ho diguin als homes i dones amb noms i cognoms que podent envellir reconfortats contemplant el que havia de ser la carrera universitària dels seus fills com a metges o com a esportistes, des d’ara només podran tenir-los presents en les seves oracions, o esguerrats a casa, mentre a ells només els acompanya el cor amarg, ple de tristesa, dolor i glòria. Això o viatjar en la màquina del temps als anys de la realpolitik i estar disposats que quan algun capitost insinuï certa heterodòxia respecte als “supòsits implícits de l’època”, en el nostre cas, per exemple, amb la convicció íntima que la democràcia liberal és el millor dels sistemes possibles, cal prendre mesures quirúrgiques contundents i definitives, que delimitin al mínim l’accident o el paper de l’individu extravagant en l’esdevenidor històric. Daladier va tenir clar que aquest no era el seu camí. Hauria de ser el nostre?
Llegeix aquí l’article en la seva versió en castellà (https://www.lavanguardia.com/opinion/20220323/8144611/correcto-bueno.html)
