04 maig Herois o famosos?
Entre els meus alumnes universitaris, pocs o cap d’ells han llegit Shakespeare, Cervantes o Carles Riba. De fet, quan el desenvolupament del temari exigeix la lectura d’algun llibre, l’esbroncada és monumental. “No tenim temps!”, “ Quantes pàgines té?”, bramen i es justifiquen estressats mentre amb prou feines aixequen la mirada de la pantalla de l’iPhone, que els entreté gairebé tant com els avorreix. Ningú a classe no sap qui és el vell Santiago, de Hemingway, ni l’obsessiu Capità Ahab, de Melville, ni encara menys fins on va patir Gustav von Aschenbach per un amor sens dubte impossible i que ensenya tant. Que consti que no em preocupa especialment la seva falta d’erudició ni encara menys els en culpo. Reconec que, si bé en literatura són poca cosa, en altres dimensions culturals em resulten immensos, del tot inabastables. Així, tots són poliglots, audaços i ràpids al món digital i, sens dubte, tothom sap per exemple qui és Manu Ríos, un guaperes d’uns vint anys, ni més ni menys que amb deu milions de seguidors a les xarxes. Aquesta jove estrella de la cinquena temporada d’ Élite encarna com cap altre els valors de la joventut, la bellesa, el carisma, la sensualitat i la desimboltura tan apreciats en la nostra època. És així com el noi s’ha convertit d’ influencer en cantant i actor i com, sense parpellejar, no dubta a admetre que la seva vocació és ser… famós! Un perfil similar, per bé que menys conegut, és el d’ Álvaro Mel, l’aposta d’ Alejandro Amenábar per a la seva minisèrie d’aventures La Fortuna, que també al seu moment va acreditar com a mèrit per obtenir aquest lloc ni més ni menys que el fet de tenir un milió de seguidors a Instagram. O el de Dulceida, un altre referent ja potser en hores baixes, influencer i blogaire, amb qui vaig tenir ocasió de coincidir en una pool party d’estiu fa uns anys, i a qui només vaig saber reconèixer quan l’endemà unes nebodes em van veure amb ella en una foto. De fet, per ella segurament jo devia resultar un vell xaruc del segle XX, tant com ella per mi una marciana del XXI.
Ja fa unes setmanes que la qüestió dels famosos i l’elogi sostingut –i interessat– del dolce far niente em turmenten, especialment després d’haver llegit l’últim llibre d’ Enrique Rojas, Todo lo que tienes que saber sobre la vida, una espècie de manual per portar una vida bona en què, com no podria ser de cap altra manera, el prestigiós psiquiatre advoca per ancorar la nostra existència en el fet de procurar ser la millor versió de nosaltres mateixos, sobretot en l’amor i en la feina, conreant l’amistat i la cultura. Per Rojas, els joves no han nascut per a l’hedonisme fàcil, sinó per a l’heroïcitat exigent. I ens correspondria als adults saber generar els estímuls adequats perquè aquesta aflori. Perquè, tot i que la ingenuïtat inevitable dels joves embriagats de les seves mil i una causes nobles sempre enrojolarà l’escepticisme dels adults, salta a la vista que són les seves esperances i no el soroll dels simples sarauistes les que donaran al planeta noves oportunitats.
No voldria pecar en aquest article d’elitisme, ja que és ben sabut que és del tot compatible ser extremadament culte i tot un pocavergonya, sense cap sentit del bé comú ni cap propòsit de fer res de bo. Només afirmo que si els autors més venuts per Sant Jordi són simplement els més famosos o, pitjor encara, els que deixen anar més burrades a les diverses tertúlies televisives i de ràdio; si els actors de les nostres sèries són els que tenen més seguidors a les xarxes socials, sovint gràcies al fet de recórrer simplement a la tècnica més vella que la tinya d’ensenyar de tant en tant el paquet, el pit o la pitrera; si els nostres referents polítics són futbolistes amb cara de sants que reciten Martí i Pol o tuitaires tan enginyosos com inconsistents, progressivament i sense adonar-nos-en deixarem la ciutadania en la intempèrie emocional i moral més absoluta. I quan això passa, quan el virus del sentimentalisme i la irritabilitat s’estenen pels carrers, és el moment dels Trump, Le Pen i Salvini. Països com França o els Estats Units han demostrat ser democràcies resilients, capaces de pair aquest tipus d’ escomeses. Però compte!, perquè si fins i tot en aquestes democràcies potents el populisme ha arrelat amb una força inusitada, què no ens pot passar aquí, a la nostra dissortada i fratricida Espanya, on el maniqueisme i la passió romàntiques ens venen de sèrie! Herois, formem herois, i no famosos!
Llegeix aquí l’article en la seva versió en castellà (https://www.lavanguardia.com/opinion/20220504/8240779/heroes-famosos.html)
