Pensar el sentiment

Pensar el sentiment

Tinc la impressió que, en un ampli sector de l’independentisme, ja fa massa anys que ningú no pensa, molts tan sols senten. I que consti que sentir no només és legítim; segurament només des del sentiment arrela sòlidament­ el que es pensa. Ho va escriure magistralment Miguel de Unamuno al Credo poético: “Piensa el sentimiento, ­siente el pensamiento”. I el filòsof va afegir: “Que tus cantos tengan nidos en la tie­rra / y que cuando en vue­lo a los ­cielos suban / tras la nube no se pierdan”.

Almenys des de la desenraonada declaració simbòlica d’independència –una imprudència temerària que podia haver arrossegat Catalunya no a la sobirania plena sinó directament al conflicte civil– per a amplis sectors del secessionisme l’única possibilitat de culminar el seu anhelat cant llibertador passa només per sentir, i amb l’agitació d’aquest sentiment provocar el conflicte obert amb l’ Estat, la insubmissió legal i l’activisme de carrer. Camí possible però traumàtic, i en qualsevol cas difícil de compatibilitzar amb l’exercici de responsabilitats de govern, càrrecs i cotxes oficials.

Afortunadament, no sembla ser aquest el parer del president Pere Aragonès i d’ERC en general, que, molt a pesar del seu separatisme inqüestionable, han pres consciència que a l’Europa del segle XXI no hi ha dreceres per eludir la llei democràtica i menys quan la majoria que suporta la seva aspiració és pírrica i canviant segons l’evolució socioeconòmica de cada conjuntura. El president de la Generalitat sembla decidit a demostrar que pot governar i que sap fer-ho millor que el Govern central i que si ho aconsegueix, això sí que ampliarà decisivament el suport al seu somni rupturista. Difícil però legítim, i en tot cas, intel·ligible per a qualsevol demòcrata honest del món.

Perquè quan el poeta i filòsof de Bilbao va recordar la importància de compatibilitzar alta volada amb la capacitat de mantenir nius a terra segurament anticipava el que avui tants i tants reclamen als seus governants: que, sense necessitat de renunciar a cap dels seus anhels, en primer lloc, es concentrin a crear ocupació, a preservar la salut i la seguretat dels seus conciutadans. Quan els ingressos i els estalvis de les famílies es perden pel desguàs de la inflació, potser aviat també de la recessió, resulta real­ment desconcertant contemplar certs polítics perduts entre somiejos nebulosos, embrancats en embolics partidistes.

Personalment, crec que el camí independentista, en la versió revolucionària o pragmàtica, és una ruta falsa en tota regla. Ni compensa el sacrifici del camí, ni en un món globalitzat que cada dia reclama més cooperació i solidaritat és una aspiració ètica ni pràctica.

Catalunya s’ha de poder consolidar com una nació cultural mil·lenària, però lleial a un patriotisme constituït constitucionalment i sentimentalment, al si de la Unió Europea. Tot i així, atès que, com Gil de Biedma ja va lamentar al seu dia, en massa ocasions el mal govern d’ Espanya sembla una metafísica i no un vulgar negoci dels homes, no ha de resultar estrany que molts creguin que només la independència de Catalunya podrà assegurar-los un futur millor. La seva opció és respectable, però pel bé de la convivència i el ­progrés de tothom hem d’exigir-los que desenvolupin el seu projecte polític d’acord amb l’ordenament legal democràtic i respectant sempre les seves institucions. Perquè és inadmissible que el fanatisme de les seves conviccions justifiqui el menyspreu de les dels altres. Que els seus símbols i rituals partidistes substitueixin els que ens són co­muns.

Dit això, Aragonès ha fet bé sortint en defensa de la dignitat i la serietat del seu Govern, que al final és de tots, no només dels seces­sionistes. I els sectors il·lustrats de Junts –que n’hi ha– farien bé d’expulsar d’entre les seves files els que amb les seves pensades irrespon­sables fa cinc anys que perjudiquen­ el país, la seva reputació i les institucions, que tant diuen­ que s’estimen, per cert. Perquè enlloc­ no es pot ser alhora govern i oposició, autoritat reconeguda consti­tucionalment i activista antisistema, d’esquerres i de dretes. O una cosa o l’altra­. Molts catalans fa massa temps que només senten. És hora de tornar a la raó, entre altres coses perquè amb ella potser tornen a fer viables els seus somnis legítims.

Llegeix aquí l’article en la seva versió en castellà